Una de les notícies més comentades dels darrers dies ha estat la intenció de la Generalitat de donar una paga als denominats “ni-ni”, a canvi de què es formin i s’incorporin al mercat laboral. Les reaccions a aquest anunci han estat diverses: des dels qui aplaudeixen la mesura, fins als que la critiquen sense pietat.
En quin bàndol em situo? D’entrada trobo aspectes favorables a aquesta mesura, ja que pretén incorporar al mercat laboral a persones que, per un motiu o un altre, tenen una empleabilitat molt dolenta. En la majoria de casos parlem de persones que no han pogut completar un ensenyament secundari obligatori que potser necessitaria alguns ajustaments importants a la vista de les taxes de fracàs, situades als voltants del 30%.
Ara bé, ja hi havia mecanismes que perseguien el mateix objectiu i que han funcionat raonablement bé durant els darrers anys. Em refereixo a les escoles taller, les quals inexplicablement van ser eliminades per aquest govern. Gràcies a les escoles taller s’havien fet restauracions d’edificis, es mantenien oficis en risc de desaparició…o fins i tot hi havia hagut una orquestra junior. Per tant, sembla que s’hagi volgut vestir un sant a costa de despullar-ne un altre.
I una segona qüestió relacionada és l’oportunitat de la mesura. A menys d’un mes de les eleccions zona massa electoralista, per molt bones que puguin ser les intencions que hi hagi al darrera. I si a més compromet pressupost (s’està parlant de dedicar-hi 200 milions d’euros) jo fins i tot ho titllaria d’imprudent en un moment en què precisament la caixa comuna no va precisament sobrada de diners.
El que sí evidencia aquest debat és que, de cara a un futur, caldria plantejar molt bé com s’enfoquen les polítiques d’ocupació, i sobretot a què es destinen els diners. S’està estenent massa la percepció de què es gasta molt, i malament en aquest àmbit, des de cursos ocupacionals de dubtosa utilitat fins a programes que per la seva inconsistència o manca de recorregut no permeten aprofitar les seves potencialitats.
Economing 