El problema no és l’IVA


En ple mes d’agost el govern espanyol ens ha sorprès amb una nova bateria de mesures anticrisi. Una d’elles és la d’abaixar l’IVA dels habiatatges nous del 8% (tipus reduït) al 4% (tipus superreduït). Aquesta mesura, que estarà vigent en principi fins a finals d’any, persegueix animar les vendes d’habitatges en un moment en què aquestes han tocat fons després del breu (i petit) repunt que tingueren l’any passat.

En primer lloc vull felicitar anticipadament als qui s’havien mirat un habitatge nou i que ara, gràcies a aquesta mesura, tindran una important rebaixa a la factura: 6.000 euros si el preu de l’habitatge  és de 150.000 euros, una xifra que no està gens malament. Ara bé, sospito que seran pocs els que se’n podran beneficiar de manera directa, i no molts més els que ho puguin fer de manera indirecta (probablement els venedors de pisos de segona mà hauran de rebaixar una quantitat equivalent per no posar-se en desavantatge respecte dels habitatges nous).

El problema de fons és allò que popularment s’anomena “manca de crèdit”, però que traduït significa “els habitatges continuen estant fortament sobrevalorats”. Algú dirà que els preus han baixat, tant si tenim en compte la inflació o no, respecte dels màxims del 2006, però no cal que oblidem el factor renda. Amb uns ingressos familiars  que van caient (per retallades de sou o directament per la pèrdua de la feina),  l’esforç per comprar un habitatge continua essent igual d’elevat que fa quatre o cinc anys.

La variable clau per saber si paguem més del compte per un habitatge és mirar el quocient de dividir el preu de l’habitatge amb els ingressos anuals disponibles. Aquesta xifra històricament ha estat propera a 3 a la majoria de països desenvolupats.  En altres paraules, en condicions normals, una família que guanyés 40.000 euros anuals (nets d’impostos) podria comprar-se un habitatge valorat en 120.000 euros. O posem-ho d’una altra manera: el preu d’un habitatge estàndard per a una família (és a dir, un habitatge en un pis de 75-80 m2 amb tres habitacions en un barri normal) no hauria de ser superior als 100.000-120.000 euros. Doneu una ullada a portals immobiliaris o a agències i, fins i tot suposant que podreu aconseguir una rebaixa del 10-15% sobre el preu de sortida, les xifres continuen sent molt diferents.

La clau de la qüestió, i a la que ningú encara ha trobat solució, és com fer abaixar els preus de mercat sense que hi hagi unes quantes fallides bancàries. Actualment s’estima que més de la meitat del parc d’habitatges nous d’Espanya és a mans de les entitats financeres, bona part del qual està valorat comptablement a preus molt superiors als que el mercat estaria disposat a comprar. Per tant una rebaixa de preus generaria importants pèrdues comptables a les entitats financeres…. llevat de què la rebaixa vingués per una altra banda, com en el cas de l’Iva. Enteneu ara el perquè d’aquesta rebaixa?

2 thoughts on “El problema no és l’IVA

  1. No estic massa d’acord amb tu. Evidentment que el problema no és del 4 per cent. Potser és del 40. O potser és més elevat, tot depèn del tipus d’habitatge, de la zona i d’altres particularitats. Algú es pot creure que si un potencial comprador volgués adquirir un pis el venedor (es digui Santander o laCaixa) es deixaria perdre l’operació per una diferència tan minsa? Si algú en dubta jo em comprometo a negociar en nom seu i ens partim la diferència, que segur que serà superior al quatre.

    En el paràgraf final, però, coincideixo plenament amb tu. Les comptabilitats de les entitats financeres en el que respecta el valor del seu parc d’habitatges no reflecteixen ni de lluny la realitat del mercat. Però per què ens fa tanta por que es produeixi una fallida en el món financer? No havíem quedat que això és una economia de mercat? Doncs si ho és, la fallida forma part del sistema. I no passa res, és el càstig als que ho han fet malament, de la mateixa manera que pleguen botigues de roba i pizzeries.

  2. El mercat?
    Crec que hi han diversos mercats de la vivenda. I, malgrat la crisi, continúa havent gent disposada a gastar molts diners (incloent els que no té) en vivenda. Així doncs, pq baixar preus per quelcom que sé que hi ha gent disposada a pagar-lo?. Sí, és difícil trobar-la. Però existeix.
    És una mica, el mateix q. passa en el mercat del col·leccionisme. Hi ha qui guarda al seu magatzem coses que creu (i li consta) que tenen mooolt valor (encara que mai ningú demana per elles). Simplement cal que siguin comprades per les persones oportunes. I amb aquesta finalitat obren cada dia la botiga….
    Justament la concentració (en aquest cas, involuntària) del pisos en poques mans fa que no sigui lògica la baixada de preus, no?.
    Per últim… si tan necessiten els diners els bancs, que ofereixin cancel·lacions anticipades de les hipoteques amb quites com incentiu, no?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s