Suar la samarreta per culpa de la samarreta


Poques notícies han generat tanta controvèrsia com l’anunci de què una fundació qatarí patrocinaria la samarreta del Barça a canvi d’una quantitat de diners més que generosa. No fa ni dues setmanes que es va filtrar la notícia (alguns situen la filtració a Baqueira en ple pont de la Puríssima) i gairebé tothom ha dit el que havia de dir, amb un predomini de les veus contràries sobre les favorables per motius ben diversos.

No entrarem aquí a valorar motius ètics, sentimentals o polítics, sinó que ens centrarem en els econòmics:

Per una banda el Barça necessita recursos per poder competir en igualtat de condicions amb els millors equips del món. Tenir els millors jugadors costa molts diners, ja que la llei de l’oferta i la demanda és implacable i per molta austeritat que es vulgui imposar al final el club s’ha d’acabar plegant a les condicions que imposen els millors futbolistes del món. A més i a diferència de la resta d’equips de primer línia, el Barça compta amb diverses seccions professionalitzades, des del bàsquet fins el hoquei, passant pel handbol, les quals tenen una minsa capacitat d’ingressos. Tot i que les xifres que belluguen són discretes en comparació al futbol, no és menys cert que al final de la temporada acaben representant quantitats respectables (24,9 milions d’euros de dèficit en el cas del bàsquet, 7,9 en el cas del handbol o 5,4 en el cas del futbol sala).

I a més a més el Barça té alguns handicaps a l’hora de generar ingressos. El primer d’ells és la seva naturalesa de club format per socis, el qual impedeix vies de finançament basades en recursos propis que sí tenen societats anònimes. L’única manera d’incrementar els recursos propis a Can Barça és mitjançant una derrama dels socis, o el que és el mateix un important increment de quotes socials, una mesura totalment impopular. El segon, haver optat per unes polítiques que probablement acontentaven als socis i funcionaven dècades enrere però que ara no són sostenibles: no dur publicitat a la samarreta i tenir el preu dels abonaments molt més econòmic que els seus competidors més immediats.

Per tant, des d’un punt de vista econòmic, al Barça no li queda més alternativa que buscar noves fonts d’ingressos si vol continuar sent competitiu. Aquesta realitat la va entendre molt bé la Junta sorgida de les eleccions del 2003, la qual va posar en marxa una sèrie d’estratègies que van evitar que en el seu dia el Barça quedés despenjat de la primera divisió de clubs mundials. “El Gran Repte” o els primers intents de posar publicitat a la samarreta s’emmarcaven en aquesta situació.

Ara bé: acceptant que “embrutar” la samarreta era inevitable si es volien preservar altres senyes d’identitat del Barça (com el seu caràcter de club esportiu o l’existència de nombroses seccions), era l’opció de Qatar la millor? Aquí és on sorgeixen alguns dubtes. L’aposta per Unicef, poc rendible des d’un punt de vista de pressupost a curt termini, s’havia revelat com a molt bona des d’un punt de vista estratègic, perquè reforçava la imatge de “més que un club”. Altres apostes que s’havien considerat podien ser sucoses, però podrien generar rebuig en una entitat on hi ha massa gent a dir la seva.

Personalment hauria fet més cas a aquella idea que va llençar l’extresorer Sala-i-Martin de “patrocinar al patrocinador”, és a dir, que una tercera empresa pagui en comptes d’Unicef. Segons sembla hi havia converses amb un grup empresarial i s’havia parlat d’una quantitat superior als 20 milions d’euros per temporada. Una llàstima que no arribés a bon port.

3 thoughts on “Suar la samarreta per culpa de la samarreta

  1. No m’agrada Qatar, però és molt maco lo que deia el Sala però del “dicho al hecho” hi ha un abisme de collons. Mai s’havia concretat el possible patrocinador-primo que volgués pagar 20 milions per Unicef, i crec que no és realista pensar en aquesta possibilitat quan al Manchester o al Real Madrid lis paguen 23 samarreta. Està bé somniar i fer números però s’ha de ser realista sr Sala!

  2. Si, David, es allò de les figues verdes. Perque les idees són idees, i els jugadors d’èlit cobren i cobren i cobren. On estan, noms i pre-contractes, les companyies que pagarien per no sortir? La Pepsi, la Cia, el Kgb? En 7 anys no en van trobar cap. Ja van tenir la seva oportunitat i el temps va passar de bades. Perque no seria Herbalife, segur? Ni els JJOO de Pequin? Local and global, ok. Però money is money, i per 5 anys. Uns han estat anys i no han trobat res, diguin el que diguin, especulin el que especulin, els fets són irrefutables, i uns altres en menys de 6 mesos han trobat 35 M €/any, peer 5 anys.

    En els fets està la diferència. ELs jugadors cobren, i molt. I no s’esperen a que les idees genials puguin arribar a posar-se en pràctica. Fets.

    Cordialment,

  3. Certament, la idea del “patrocinador en l’0mbra” és ideal. Tant com, lamentablement, irrealitzable. Com deia el comentarista anterior, entenc que es va intentar sense éxit. Llavors, cal canviar la tàctica, donat que esperar coses diferents quan es continua fent el mateix només porta al fracàs.
    Crec que la quantitat és important. I ara no són temps fàcils per trobar patrocinadors, per molt bon equip. I millor això que certs operadors de certs sectors.
    Això sí, haig de reconèixer que m’agradarà tenir a l’armari (i posar-me de tant en tant) una samarreta amb el logo d’UNICEF.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s