La xocolata del lloro: l’eliminació de la quota obligatòria de les Cambres de Comerç


Dins de la desena de mesures anticrisi anunciades pel govern espanyol la setmana passada n’hi ha una que ha passat desapercebuda per a molta gent, però que revesteix una certa importància: l’eliminació de l’obligatorietat de pertànyer a les cambres de comerç. Es tracta d’una vella reivindicació d’alguns col·lectius (com ara els taxistes o els barbers), però també de les grans empreses, les quals portaven anys fent mans i mànigues perquè desaparegués aquesta restricció. No és gens casual que aquest anunci s’hagi produït pocs dies després  de la famosa “reunió dels trenta”.  També han estat força els analistes que han aplaudit la mesura, celebrant la fi del que anomenen “impost revolucionari”. I fins i tot un amic i veí blocaire amb qui coincideixo en moltes coses ha celebrat la mesura.

Però aquesta eliminació pot tenir importants danys col·laterals. El primer i més immediat d’ells és la fi d’alguns dels serveis que les diferents cambres de comerç ofereixen. Per exemple, les cambres gironines participen en la subvenció dels vols a Ryanair (d’aquest tema n’haurem de parlar un dia), i la Cambra de Barcelona és part activa a Turisme de Barcelona o a la Fira de Barcelona. Molt probablement aquestes entitats hauran de deixar de prestar aquests serveis, deixant-los íntegrament amb finançament públic. I això porta a  nous problemes: un major allunyament entre les decisions (que les pren qui paga), i les necessitats; i molt probablement un increment de costos si aquestes tasques les acaben assumint les administracions. És a dir, que el nostre amic taxista o el propietari d’un bar no rebia contraprestacions directes, però sí de manera indirecta.  I aquí ja no entrem a parlar del benefici intangible que pot suposar tenir un altaveu prou independent i representatiu que es manifesti davant de segons quines actuacions de l’administració, o defensant els interessos del país.

Em penso que no hem fet un bon negoci. Cert que a les cambres se’ls podria treure més suc en alguns aspectes (evitant duplicitats), incrementar la seva representativitat (tenen uns processos electorals encara massa enrevessats), o evitar que acabin competint/duplicant esforços amb l’administració (per exemple, en comerç exterior). Fins i tot es podria plantejar la no obligatorietat d’afiliació en alguns col·lectius (per exemple, eliminant alguns epígrafs). Però d’aquí a fer un canvi d’aquesta magnitud de la nit al dia hi ha una gran diferència. I tot per un estalvi mitjà que per a molts no passarà dels 50 euros, o sigui el que el nostre amic taxista pot fer en dues carreres.

5 thoughts on “La xocolata del lloro: l’eliminació de la quota obligatòria de les Cambres de Comerç

  1. David, comparteixo -en part- els teus arguments. La obligació de pertànyer (a la Cambra o a qualsevol altre ens) és quelcom que s’ha d’eliminar sempre que no hi ha hagi una forta justificació.
    La Cambra dóna cursos, fa d’agència de viatges, de consultor… moltes coses que ja existeixen en el mercat i ho fa, cal dir-ho, fent una competència deslleial amb molts professionals i empreses.
    Particularment crec que sí fan bé les coses, continuaran funcionant amb els ajustaments corresponents (una dimensió més petita, per exemple).
    I el problema no són els ’50 euros’ d’un taxista… sinó aquests ens (SGAE i mooolts d’altres) que van cobrant quantitats modestes, però a tothom, de forma moltes vegades indiscriminada i amb uns objectius que no sempre estan del tot justificats.
    Confio que les cambres catalanes (aquesta pluralitat tan plural ja és senyal de quelcom que no va bé) s’adaptin bé, ràpidament i amb éxit.

    • Daniel,

      De duplicitats i d’activitats que representin competència deslleial n’hi ha poques i són anecdòtiques, i en algun cas producte d’apostes que en un moment podien semblar estratègiques i que el temps ha revelat que no ho són. En general les cambres (tot i que són moltes) solen treballar en xarxa (per exemple, les de la demarcació de Tarragona fan un únic informe econòmic i les de Girona contribueixen solidàriament a subvencionar Ryanair), i solen ajustar les activitats a allò que no és al mercat.

      El tema està en com plantejar el futur. En el fons tenim un problema: tots volem que les nostres empreses siguin competitives, innovadores i internacionals, però ningú es vol rascar la butxaca, com tot comerciant vol tenir llums de Nadal al seu carrer però no pagar-los. El tema està en que si les cambres no ho paguen, haurà de ser algú altre qui pagui. I molt probablement aquest altre s’anomenarà administració pública i ens acabarà sortint més car.

  2. David:
    Si les Cambres són útils, de debó, seguiran igual. Treure l’obligatorietat d’afiliació era una decisió pendent, des de fa molts anys, i que es va anar posposant govern rera govern, de tots els colors espanyols, pel looby de les Cambres, o a canv de deixar-se posar un reprsentant del PP ó del Psoe al capdamunt.

    L’obligatorietat no tenia ni té cap justificació. Ni per afiliar-se a les Cambres, ni a les Patronals, ni als Sindicats, com exemples propers. Es una questió de llibertat individual i empresarial, no d’utilitat, ni de que el fi pugui justificar la obligatorietat.

    Els 80 del segle passat, algunes lúcides persones intentaren convèncer de la conveniència de fusionar-se cambres i patronals, de manera lenta, ordenada i progresiva, i mantenint un règim gran d’autonomia de gestió dins les noves organitzacions.. Ningú va voler ni considerar-ho.
    Que passarà ara? No ho sé, però la tendència futura aviat es veurà. A 15 anys vista poc futur els hi veig. I no sé si hi haurà prou generositat i visió col.lectiva, més que personal, per a trobar-lis una sortida, jurídica, d’articulació voluntària amb patronals del màteix àmbit o liquidació. Són corporacions de dret públic, encara, des de la seva fundació majoritària a finals del segle XIX, i també resta pendent la modificació del seu statuts jurídic,en la meva opinió.

    Cordialment,
    Jordi LLeyda

    • Jordi,

      Bons arguments. Ara bé, molt probablement les grans corporacions deixaran de pagar (ja ho van intentar en el seu dia i van aconseguir una forta rebaixa de les quotes), perquè els interessarà més concentrar esforços en el seus lobbies particulars. En el fons tot aquest tema de les cambres sempre els ha causat una mica d’urticària. No deixa de ser casualitat que la decisió es prengui arran de la reunió “de los treinta” i sembla més alguna cosa per fer-los callar que no pas una decisió meditada i estudiada. Si ho fos, s’hauria previst algun tipus de règim transitori.

      I la pregunta del milió: Què passarà si no hi ha una cambra de comerç? Hi haurà funcions que les podran assumir les patronals (les més relacionades amb els lobbies), però d’altres aniran a parar a l’administració. I això acabarà sent un problema, perquè per molt burocratitzades que estiguin les cambres, sempre seran molt més properes als interessos de l’empresari que no pas l’administració. I segur que el mateix servei es realitzarà a un cost molt menor, tal i com passa a l’escola concertada respecte de la pública. A més es produirà un altre problema: la destinació dels fons. Fins ara eren els col·lectius d’empresaris (els xarcuters, els fabricants de bombetes o els hotelers) els que competien pels recursos de la cambra. Ara hauran de competir també amb col·lectius de ciutadans. En definitiva, crec que molts petits i mitjans empresaris poden trobar-se que sense cambra de comerç ho tenen pitjor que quan tenien (i posaven a caldo la quota obligatòria).

      Merci pel comentari!

  3. David,
    No et manca raó en els teus punts de vista. En qualsevol cas hi ha una realitat que no es pot amagar. La feina (poca, molta, ben feta o no tant) que fan les Cambres no és vista, percebuda, coneguda, utilitzada per la gran majoria dels seus “clients obligatoris”. Estaràs d’acord amb mi que a partir d’ara, segur, sense cap mena de dubte, hi hauran més esforços per captar i mantenir (en altres paraules “atenció al client”) que no pas abans.
    Com deia abans, confio que aquest important canvi provoqui una major cura en “projectes estratègics que no han funcionat”, i una unificació de les cambres de comerç (i eliminem les més petites/ineficients).. i que, amb els canvis adequats… tinguin una llarga vida!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s