Ja li podem dir crisi


Feia temps que els ciutadans havíem notat que alguna cosa no marxava bé a l’economia. Després de l’estiu passat tot el que eren alegries va passar a ser prudència. I de la prudència es va passar en poc temps al pessimisme. Malgrat ja a l’octubre passat hi havia qui considerava que estàvem davant d’una crisi, el missatge llançat pel govern i per nombrosos creadors d’opinió fou de minimització. En el pitjor dels casos, s’afirmava, el creixement es veuria afectat unes dècimes.

Però els mesos van anar passant, i els creadors d’opinió, un per un, van començar a oferir previsions a la baixa amb respecte les inicialment adelantades. També van anar desterrant progressivament el vocabulari optimista que feien servir temps enrere. La preocupació que fins aquell moment havia quedat tancada a les quatre parets de les sales de juntes o els consells d’administració saltava a l’opinió pública.

El govern ha estat el darrer bastió de l’optimiste. No ha estat fins ahir, en una compareixença del President del Govern davant el Consell Econòmic i Social d’Espanya, que s’ha reconegut obertament que no només estem davant d’una desacceleració, sinó que tot apunta que anem de cap a la crisi.

Per què s’ha trigat tant a acceptar la realitat? Deixeu-me plantejar tres hipòtesis:

Hipòtesi 1: electoralisme. Amb unes eleccions generals convocades al març, haver reconegut que tots els indicadors apuntaven a un empitjorament de l’economia podia haver estat perjudicial en termes de resultats electorals. La temptació de camuflar dades dolentes, incórrer en major despesa corrent o posposar reformes necessàries per al bon funcionament de l’economia però impopulars pels costos que duen associades és massa gran com perquè els partits polítics la desaprofitin.

Hipòtesi 2: manca d’indicadors avançats prou fiables. Un dels problemes amb què els serveis d’estudis s’han trobat en els darrers mesos ha estat en què alguns indicadors que generalment s’utilitzen per inferir l’evolució de l’economia donaven resultats poc evidents i fins i tot contraintuitius. Segurament el moment en què el govern ha vist que la cosa anava de debò ha estat al veure l’evolució de les recaptacions d’IVA, que donen una idea força bona del que està passant al consum. Una forta caiguda en la recaptació de l’IVA, on les transaccions immobiliàries hi tenen un pes limitat, suposa que la crisi ha passat de ser immobiliària a ser general.

Hipòtesi 3: no generar expectatives pessimistes. L’economia es mou per expectatives. Per tant, transmetre una visió excessivament pessimista, lluny de millorar les coses, pot empitjorar-les. Un dels motors de la crisi ha estat precisament el trencament de la confiança existent en els mercats financers. Restablir la confiança dels actors en els mercats financers era doncs l’objectiu número 1 de les autoritats econòmiques, el que era incompatible amb la transmissió d’un escenari de molt baix creixement econòmic.

Al meu entendre, l’actitud del govern ha estat una barreja de les tres hipòtesis. El que ja no m’aventuro a dir és quin ha estat el percentatge en què ha intervingut cadascuna d’elles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s