La productivitat, la gran oblidada


La desacceleració ja és un fet. A principis d’any eren pocs els qui apostaven per un creixement inferior al 3%. Ara, el consens és que el creixement, en el millor dels casos s’aproparà al 2,5% i ja hi ha qui pensa que es tancarà l’any amb taxes de creixement del 2%. Sembla que el 2009 i el 2010 no seran anys massa bons i fins i tot existeix la possibilitat de que s’entri en recessió (és a dir, que l’economia no creixi). Passats aquests dos anys d’ajustament, es preveu que l’economia vagi creixent, però a un ritme moderat, proper al 2%.

Males notícies? Depèn de com es mirin. Des d’un punt de vista estrictament quantitatiu, no són bones, acostumats a créixer a ritmes del 4% anual. Però bona part del creixement de la darrera dècada ha estat excepcional i difícilment repetible en molts anys. I ha estat gràcies a dos motors: el totxo i la immigració.

El creixement econòmic d’un país es pot descomposar per la banda de l’oferta en dues components. La primera mesura l’increment de la població ocupada, mentre que la segona mesura el creixement de la productivitat. En el cas espanyol, el creixement econòmic s’ha degut casi exclusivament a la primera, mentre que la productivitat ha crescut a taxes pràcticament nul·les. El creixement de la població ocupada ha estat possible, primer per l’existència d’una bossa d’aturats, per la incorporació de la població femenina, i finalment, per un massiu procés d’immigració, ajudat pels problemes polítics i econòmics dels països d’origen de la majoria d’immigrants.

Però aquest creixement no hauria estat possible si no hagués estat per la demanda, I és aquí on la construcció i les activitats immobiliàries han jugat el seu paper. La rebaixa dels tipus d’interès, i el creixent atractiu de moltes zones turístiques van animar el mercat immobiliari, el qual també s’ha vist beneficiat per la pròpia immigració. Al seu torn, la revalorització dels habitatges va dur força diners a les butxaques (producte d’alienacions d’actius o bé d’endeutament amb garantia hipotecària), una part dels quals es va destinar a consum (des de cotxes fins a tractaments de cirurgia estètica, passant per la restauració) i que va contribuir a mantenir fort el consum durant força temps. En definitiva, un cercle virtuós.

Però ara aquest cercle virtuós s’ha trencat. Els habitatges ja no es venen si no es amb una substancial rebaixa. Com els habitatges no es venen, és arriscat invertir en la construcció de nous habitatges. I si no hi ha nous habitatges no hi ha feina per molta gent. Probablement els fluxos migratoris comencin a decaure, i en comptes de què la població activa d’origen immigrant creixi a taxes de dos dígits ho faci per a dures penes compensar l’evolució de la població activa d’origen autòcton, que cau any rere any.

I si la població activa creix a un ritme no massa superior al creixement vegetatiu (tampoc està molt clar que puguem continuar acollint immigrants al ritme actual), haurà de créixer la productivitat si volem mantenir un ritme de creixement econòmic prou elevat. Una quimera? No tant. El fet que la productivitat hagi estat la gran oblidada d’aquests darrers anys deixa ampli de maniobra per a fer millores. Però això ja forma part d’un altre article…

3 thoughts on “La productivitat, la gran oblidada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s