La bombolla mileurista


Un parell de fets anecdòtics m’han fet veure que tenim una altra bombolla a punt d’esclatar: la bombolla mileurista. La generació dels anomenats “mileuristes” (també anomenats Generació X, i que englobaria més o menys als nascuts als anys setanta i principis dels vuitanta) sembla que ha començat a adonar-se de què cal començar-se a replantejar unes quantes coses. Passar dels trenta vivint en un pis compartit sembla més propi de la postguerra que no d’una societat del segle XXI. I que per formar una família calgui molta fe i esperar que un sorteig t’agracii amb un pis de protecció oficial diu molt de què alguna cosa està fallant en aquest país.

I raó no els falta, perquè han estat la generació que ha pagat els plats trencats dels canvis del sistema econòmic de la darrera dècada i mitja:

– Van arribar tard al mercat laboral. Van ser ells, i no les generacions anteriors, cobertes amb contractes gairebé blindats, els qui van patir en pròpia carn els excessos de les ETT, les dobles escales salarials i altres artificis destinats a garantir la rendibillitat del negoci i la feina dels més grans. Entrar al mercat laboral després de 1994 fou garantia de precarietat laboral, contractes de cinc dies (i així s’estalviaven pagar-te el cap de setmana) i salaris baixos. Un caixer de temporada cobrava l’any 1993 l’equivalent de 1.500 euros mensuals. Un any després, contractat via ETT, aquest caixer va passar a cobrar amb prou feines 600 euros.

– El mercat laboral, lluny de millorar va empitjorar al llarg dels anys. Espanya és l’únic país avançat en el qual els professionals superiors no directius no només no han guanyat salari en termes reals (tenint en compte la inflació), sinó que fins i tot han perdut salari en termes nominals, una cosa que gairebé no ha passat a cap altra ocupació. Corregint per les diferències de poder adquisitiu, els salaris d’aquest grup d’ocupacions estan entre els més baixos d’Europa. A més, el diferencial de salaris entre els directius i els professionals superiors no directius s’ha eixamplat fins al punt de ser el més gran d’Europa.

– Van arribar també tard al mercat de l’habitatge. La precarietat laboral, els baixos salaris i sobretot la data de naixement els va deixar fora de tota opció d’adquirir un habitatge durant la segona meitat dels noranta, època en què els preus eren raonables. Quan van poder estalviar una mica i tirar-se a la piscina es van trobar que al màxim que podien aspirar era a un pis “ideal parejas” y “muchas posibilidades” o a un “loft” (eufemisme de local en un sòtan sense cèdul·la).

– Durant els anys de bonança les administracions els han ignorat (en el millor dels casos), o directament els ha posat les costes pitjor. Els ajuts públics per a l’adquisició de l’habitatge han anat principalment a qui ja disposava d’habitatge (deducció per adquisició de l’habitatge), mentre que la construcció d’habitatges de protecció queia a mínims històrics i els criteris per poder qualificar deixaven fora de facto a la immensa majoria de persones que veritablement ho necessitaven.

– I ara han arribat tard a les ajudes. La restricció de les ajudes al lloguer als menors de 30 anys perpetrada per la Ministra d’Habitatge (curiosament una persona propera generacionalment a la “generació mileurista”) els condemna al “no tindràs una casa en la teva vida”, ja que apart de no poder gaudir-ne, veuen com la mesura ha generat una forta inflació en el mercat de lloguer, l’únic al qual tenen accés.

Davant de tota aquesta situació hi ha un perill: la fugida massiva de talent cap a altres països on la combinació salari- cost de la vida sigui molt més favorable. En termes microeconòmics es tracta d’una alternativa racional. En termes macroeconòmics és una greu amenaça per al sistema econòmic i social d’un país, entre altres coses perquè acaba finançant la formació d’uns professionals dels quals posteriorment no se’n pot aprofitar. Fins ara, el baix nivell d’idiomes i la manca de cultura de la mobilitat han fet que l’emigració de talent hagi estat un fenomen força limitat i circumscrit especialment en l’àmbit de la recerca. No obstant això, el fet de què el col·lectiu afectat sigui el de persones amb major nivell formatiu pot fer que aquesta barrera desaparegui aviat.

11 thoughts on “La bombolla mileurista

  1. Rigidesa laboral o poca cultura del risc/aventura, la mateixa que ens impideix marxar estius a l’estranger per treballar durant l’

  2. Retroenllaç: Generaci

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s