L’impacte real de la taxa hotelera


Una de les principals crítiques que s’ha fet a la taxa hotelera és el fort impacte que pot representar sobre la factura. En alguna columna d’opinió fins i tot s’ha arribat a citar un impacte del 8%.
Anem a fer un exercici d’economia-ficció. Suposem que la taxa hotelera s’hagués aprovat ara fa dos anys i que els hotelers han decidit traslladar-la íntegrament als turistes (és a dir, que la taxa no ha influït en la fixació dels preus de les habitacions). Aprofitant la disponibilitat de sèries de preus d’habitacions d’hotels que ens brinda l’Idescat podem calcular l’impacte que hauria tingut aquesta taxa. A cada zona turística li hem imputat una taxa mitjana, que ha estat calculada tenint en compte el nombre de places hoteleres per categoria. Així, la taxa mitjana és de només 1,18 euros al Maresme contra 1,86 euros a Barcelona ciutat.  Per simplificar suposarem que l’ocupació mitjana és de 2 persones per habitació. Aquí teniu una gràfica amb l’evolució temporal dels increments de preu esperats.


Si mirem les diferents sèries podem veure algunes dades interessants. Els hotels del Maresme, els més econòmics pel que fa a tarifes d’habitació, patirien increments de preu que en el pitjor dels casos serien del 7%. En el cas de la Costa Brava o la Daurada aquests serien inferiors, superant el 6% en comptades ocasions, totes elles fora de temporada. Finalment, notar que en plena temporada d’estiu l’increment de la taxa hotelera seria similar, o fins i tot inferior, al que experimentaria la ciutat de Barcelona, on el comportament és més estable al llarg del temps.
A la pràctica però aquests increments de preus podrien ser inferiors, si els hotelers, consistents amb la seva tesi de què la taxa hotelera pot fer dissuadir molts turistes de reservar una habitació en un hotel de Catalunya, decideixen assumir una part de la taxa, via una menor preu de les habitacions.  També cal recordar que hem agafat un supòsit molt conservador, suposant que l’ocupació mitjana per habitació era de dos adults.
No obstant, el més probable és que tothom acabi pagant l’euro o els dos euros per nit sense cap problema. En el fons els turistes són poc sensibles al preu quan arriben a la seva destinació. Prova d’això és la pràctica hotelera tan estesa de cobrar deu euros per consultar una estona el correu electrònic o imprimir-se la targeta d’embarcament, o de cobrar quatre o cinc euros per cada aigua o refresc que un s’agafa del minibar.

Sí a la taxa turística


Fa més d’un any vaig fer una entrada sobre qui i com havia de finançar l’activitat turística. Partia de la base de què l’activitat turística genera uns beneficis que com a qualsevol altra activitat empresarial s’enduen els empresaris i els treballadors, però alhora generen uns costos que es traslladen a la població. A més, en els darrers anys, hem assistit una creixent pressió per disposar d’una sèrie d’equipaments o d’esdeveniments que tenen en part la condició de bé públic:  des de el congrés de la telefonia mòbil a Barcelona, a les curses de Fòrmula 1 a Montmeló, passant per les “aportacions publicitàries” a Ryanair o l’adquisició d’Spanair. Comptar amb ells beneficia a molta gent, des de taxistes a restauradors, però que difícilment serien sostenibles mitjançant aportacions voluntàries.

En aquella entrada vaig apuntar algunes solucions per finançar les despeses de l’activitat turística. Una d’elles era el cobrament d’entrada en algunes atraccions turístiques que fins ara no l’aplicaven (el cas del Park Güell). L’altra era la taxa turística, que finalment tirarà endavant, encara que amb una forta oposició del sector hoteler.

Em costa d’entendre els motius d’aquesta oposició frontal. D’entrada, perquè aquesta taxa no tindrà efectes sobre la demanda turística.  L’import de la taxa (1 euro per persona i nit, que augmenta a 2 en hotels de 4 estrelles i a 3 en hotels de cinc) és molt petita en comparació al que pot representar una factura, i crec que tenim una planta hotelera de prou qualitat com per no perdre cap client a causa d’aquest fet. Si algun hoteler creu que aquesta taxa li farà perdre clientela és que té un greu problema estratègic al seu negoci. A més, la Generalitat eximeix d’aquest impost l’únic cas on aquesta variable podria tenir un efecte negatiu: les estades de pensionistes en règim de copagament (el conegut Imserso).

Les inquietuds dels hotelers haurien d’anar en una altra direcció: a què es dediquen els diners recaptats per aquesta taxa.  Més de cent milions d’euros anuals són un caramel molt llaminer i els incentius a gastar més del que pertocaria, molt elevats. Tot i que el repartiment dels diners hauria de ser més o menys equilibrat per zones turístiques, caldria evitar tant les temptacions igualitaristes com les temptacions de destinar a cada municipi estrictament allò que recapta. Actuant de la primera manera acabarem cometent el mateix error que s’ha comès amb la política d’infraestructures a l’estat espanyol. Amb el segon correm el risc d’acabar finançant projectes turístics, futllets de promoció o infraestructures només per gastar-nos els diners assignats.

Un altre tema que queda per resoldre és qui decidirà on aniran els diners. Crec que ha de ser la Generalitat, i no pas els hotelers, qui ho decideixin, ja que qui a la pràctica pagarà la taxa turística no seran pas ells, sinó els turistes (entre els quals n’hi haurà força de locals). Això no vol dir que, els hotelers, en tant que col·lectiu amb uns interessos molt importants en aquest afer, aconselli a la Generalitat. Però aquesta funció només en una funció assessora, que també hauria d’obrir-se a d’altres col·lectius (per exemple els gremis de restauració, de transport de viatgers, o d’equipaments culturals o esportius, entre d’altres).

La “tarifada” al transport públic: unes notes


L’any 2012 els usuaris de transport públic de l’àrea de Barcelona hauran de rascar-se força més la butxaca. Segons s’ha sabut es preveu que alguns dels títols més populars, com la T-10, experimentaran increments superiors al 10%.  La palma, però se l’emportarà  el títol senzill, fins ara a 1,4 euros, passarà a costar 2 euros.  En canvi, alguns títols com la T-Mes o la T-Trimestre experimentaran una rebaixa de preu, el que ha empès a la Conselleria de Territori i Sostenibilitat a qualificar el canvi de tarifes com a millora (!). Ha estat una millora? Podríem qualificar-la com a tal si la reducció en els abonaments de la T-Mes o la T-Trimestre fossin més contundents. Abaixar-la només un euro (cas de la T-Mes d’una zona) o 5 euros (cas de la T-Trimestre), és només un argument propagandístic.

Anem però al moll de l’os: té sentit econòmic aquesta mesura? Partim de la base de què el transport públic és deficitari, és a dir, cada passatger que agafa l’autobús o el metro acaba costant als contribuents aproximadament 1,2 cops el preu del bitllet que l’usuari ha comprat. Aquesta aportació només es justifica si els desplaçaments són més o menys obligats (anar a la feina, a l’escola o a fer gestions quotidianes). Per tant, el sistema de tarifes hauria de tenir en compte aquesta situació, bonificant aquells títols usats majoritàriament per aquest tipus de desplaçaments i penalitzant altres tipus de desplaçament (com poden ser els turístics o recreatius).És per això que té sentit un augment tan fort com el que ha experimentat el bitllet senzill, un bitllet que majoritàriament utilitzen els turistes o els passatgers ocasionals.

Tinc els meus dubtes, en canvi, de què abaixar preus (ni que sigui en termes relatius a d’altres títols) de passis il·limitats sigui una bona idea. Els desplaçaments obligats poden cobrir-se perfectament amb una T-10 o amb una T50/30. Una T-Mes només surt a compte quan el nombre de desplaçaments supera els 68 al mes, és a dir, més de 3 viatges al dia, una xifra molt elevada (cal recordar que actualment no es penalitzen els transbordaments durant els primers 75 minuts).

El problema de fons és un altre. El coeficient de cobertura (és a dir, el que contribueixen els usuaris pagant el bitllet corresponent) es pot apujar bé apujant els preus dels bitllets, bé abaixant les despeses. Fins ara s’ha optat per anar pujant els preus i poca cosa s’ha fet per la part de les despeses. Potser no caldria apujar tant els preus si no ens entestéssim tant a tenir metro nocturn, o millor dit a tenir metro nocturn amb tarifa subvencionada.  O mantenint línies d’autobus redudant, o horaris del metro iguals per a totes les línies. Cal fer un esforç en aquest apartat.

I ja que parlem de metro a deshores: per què no fem una tarifa de metro diferent per a recorreguts fets a partir de les 12 de la nit? D’aquesta manera es podria mantenir el metro nocturn, i també donar servei en aquells casos en què per un partit de futbol o un concert hi hagi uns fluxos de transport molt elevats a aquella hora. Al capdavall els contribuents no tenim cap obligació de pagar per unes decisions empresarials, molt legítimes, que no tenen en compte els horaris de la resta de la població.

Supermercats sostenibles


La crisi actual es manifesta en moltes petites coses. Una d’elles, probablement una de les més colpidores, és veure el creixent nombre de persones que esperen el tancament dels supermercats per veure si poden aconseguir productes que, per qüestions de dates de caducitat, s’han de llençar.  En molts casos els protocols empresarials obliguen a llençar-lo directament al contenidor, impedint que els treballadors el puguin lliurar directament als necessitats. I fins i tot, tal i com vam veure recentment en un reportatge a TV3, un important grup de distribució francès obligava a la “desnaturalització” dels productes aplicant-los lleixiu.

Tot i que aquestes situacions fan molt mal d’ulls, reconec que no és fàcil trobar una solució a aquest problema. Per una banda tenim uns supermercats que es troben amb grans quantitats de productes que indefectiblement acaben llençant-se. Molts fabricants decideixen curar-se en salut fixant dates de caducitat que minimitzin o eliminin el risc de què un producte estigui en bones condicions. I els clients practiquen una cosa molt raonable: si hi ha dos productes al prestatge, indefectiblement agafarem aquell que tingui una data de caducitat més llarga. Qui de nosaltres no ha fet això?

Ara bé, també hi ha supermercats que fan bé la seva feina. Per exemple, als supermercats Bonpreu-Esclat és costum vendre a 1 o 2 euros peces de carn que tenen una data molt propera de caducitat. També ho solen fer amb altres productes, com són les bosses d’amanides (un altre candidat a anar al contenidor). La mesura és encertada: per una banda facilita que clients amb pocs recursos econòmics puguin aconseguir menjar en òptimes condicions d’una manera digna; i per una altra banda evita veure la trista imatge de carretons plens de menjar camí del contenidor.

Em consta que alguna altra cadena de supermercats, com és el cas de Lidl, aplica pràctiques similars, rebaixant el preu un 30% si la data de caducitat és molt propera. Coneixeu algun cas similar? Us animo a què deixeu un comentari i així podem crear una llista de “supermercats sostenibles”.

Són dolents els ponts per a l’economia?


Es evidente que el sistema de fiestas en nuestro país necesita aún medidas de racionalización para su encaje más adecuado en la vida laboral y social, dentro del marco que fija el Estatuto de los Trabajadores, si bien tales medidas requieren un estudio más profundo en función de la aplicación de las modificaciones que por la presente norma se introducen.

Aquest paràgraf apareix al Reial Decret va declarar el 6 de desembre com a festiu. El text és de finals de 1985 i ben poca cosa ha canviat des de llavors. Ja l’any 1988, primer en què el calendari va situar el dia 6 en dimarts i el 8 en dijous, es va plantejar un debat sobre la necessitat d’adequar les festes. Debat que es tornà a repetir l’any 1994 i el 2005, que són els anys en què es va repetir aquella circumstància. Aquest any ens tornem a trobar amb l’anomenat “aqüeducte de desembre” i novament, com si fos el Guadiana, ha tornat a resorgir el debat.

Sense cap mena de dubte aquesta setmana és anòmala, i afecta negativament a alguns sectors de la nostra economia. Moltes indústries tenen maldecaps per organitzar els torns de treball, i taxistes i restaurants de menú la veuen com a una setmana perduda. D’altres, però, la veuen com a una oportunitat, especialment a les comarques pirinenques, però també a la Catalunya Central (la fira d’Espinelves ha estat filla d’aquesta anomalia del calendari).

Podríem posar-nos a fer sumes i restes per veure si efectivament aquesta successió de ponts és nociva per a l’economia. La meva opinió és que no cal dedicar-li ni un minut. Els problemes importants de competitivitat de la nostra economia són uns altres: la manca de formació de molts treballadors i directius, un mercat de treball excessivament rígid i que només protegeix una fracció de treballadors, excessiva burocràcia en nombrosos àmbits públics i privats, o la manca de competència real en molts mercats.  Aquests són els caldria treballar. Aquests són els temes on caldria concentrar-se, encara que en el cas que ens ocupa una simple decisió (per exemple, celebrar la festivitat de la Constitució el dia 7 en comptes del 6), estalviaria més d’un maldecap.

P.D.: D’aquest tema en vam parlar a 8aldia. Aquí teniu el vídeo.

La Vall de Boí o la necessitat d’implantar una taxa turística


Com a conseqüència de les retallades pressupostàries algunes de les esglésies romàniques de la Vall de Boí hauran de tancar les seves portes durant uns mesos. Aquesta és una mala notícia per a la zona, ja que les activitats turístiques havien experimentat una important embranzida durant els darrers anys gràcies precisament a la promoció del romànic. Probablement aquest no sigui l’únic espai monumental afectat per les retallades. Més d’un museu o atracció turística acabarà patint retallades d’horaris o directament haurà d’abaixar la persiana.

En alguns casos, com el Museu dels Sants d’Olot, aquesta situació obeeix a haver dissenyat infraestructures on les taxes de cobertura (és a dir el que aporten els visitants sobre el total de despeses) són ínfimes. Però en la majoria dels casos els problemes provenen directament d’un sistema de finançament pervers i que cal reformular.

Les atraccions turístiques són un típic cas de bé públic, és a dir aquell que tothom en pot gaudir sense veure’s afectat per limitacions d’accés o pel consum que en fan altres, que a més genera externalitats positives. Un hotel que té a pocs metres les esglésies romàniques de la Vall de Boí tindrà segurament molta més demanda que no pas un hotel amb les mateixes característiques i comoditats en una zona on no hi hagi aquests espais monumentals. El mateix podem dir dels restaurants o de les botigues. Com és comprensible, a tots aquests negocis, i per extensió a la població en el seu conjunt, li interessa que aquests monuments es mantinguin i fins i tot que es potenciïn. Però qui paga la festa?

El més lògic, tractant-se d’una externalitat positiva és que siguin els beneficiaris qui ho paguin. Ja he comentat en alguna entrada anterior que, si tants beneficis dóna Ryanair al sector de l’hoteleria gironí, haurien de ser aquestes empreses (i no la Generalitat) qui pagués els acords de col·laboració. Però aquí entrem en un altre problema: com aconseguir que tothom pagui. Al tractar-se d’un bé públic, els incentius a no pagar, i deixar que siguin els altres qui paguen, són molt alts. Com tothom actuarà igual (bé per “egoisme preventiu”, bé per no acabar fent el préssec) difícilment es podran mantenir aquests béns públics si les aportacions són voluntàries. Aquells qui hagin tingut una casa o parcel·la en una urbanització sabran a què em refereixo.

Les alternatives passen doncs perquè les contribucions siguin obligatòries. Una possible opció hauria estat que les Cambres de Comerç aportessin part dels recursos que recaptaven d’aquells negocis directament vinculats al turisme. Aquesta opció, però, ha quedat descartada des del dia en què va deixar de ser obligatòria la quota cameral.  L’altra alternativa és mitjançant una taxa turística, que s’aplicaria tant a pernoctacions com també a d’altres activitats de caire turístic (per exemple a restaurants o a aquells comerços que obrissin en festius).

Perquè el sistema funcionés caldria que els recursos generats per aquesta taxa anessin directament destinats a activitats turístiques, en comptes d’anar a un pot comú, intentant també que existís una bona correlació entre els ingressos que els turistes aporten i les inversions que es realitzen. També caldria que en el disseny de les línies mestres de les polítiques d’inversió turística hi estiguessin representats els principals actors, però evitant que aquests tinguessin el pes principal en la presa de decisions. Al capdavall, qui formalment paga la taxa (i en alguns casos també a la pràctica) són els turistes, no pas els hotelers o restauradors.

LaComunity, una idea de futur


Dissabte passat el diari va publicar un article dedicat a LaComunity, una xarxa social dedicada al lloguer de pisos a Barcelona i Madrid. La iniciativa, pilotada per Francesc Sanz, un jove emprenedor barceloní, es diferencia dels portals immobiliaris existents per dues coses: la primera, el fet de realitzar la intermediació completa amb uns costos inferiors als que ens podríem trobar al mercat; la segona, oferir una sèrie de garanties tant a propietaris com a llogaters, basada en un sistema de reputació.

M’agrada el projecte. Malauradament el mercat de lloguer ha estat durant anys la ventafocs d’aquest país, fet que ha contribuït a instal·lar una cultura de la propietat dolenta tant des d’un punt de vista social com econòmic. Podríem donar les culpes a factors institucionals, tant des d’un punt de vista de fiscalitat com legal, però una part gens menyspreable de la culpa prové del mateix mercat. Qui hagi intentat entrar en aquest mercat sabrà a què em refereixo. Els llogaters es troben amb una oferta molts cops clarament millorable, uns intermediaris que no tenen cap incentiu a fer bé les coses (la seva comissió és indefectiblement una mensualitat), i unes exigències en forma de garanties totalment inacceptables. Per part dels propietaris, però, la cosa tampoc està millor, amb una proporció gens menyspreable de morosos professionals.

El repte de la Comunity és fer-se amb una massa crítica de persones i de pisos amb una certa reputació. Si ho aconsegueixen, i si els algorismes que determinen la reputació són prou creïbles, la resta serà qüestió de temps. De moment ja han adoptat dues passes que van en la bona direcció: només s’hi accedeix mitjançant invitació, i només treballen les ciutats de Barcelona i Madrid.

Seguirem informant…