Canvi d'adreça

Economing canvia d’adreça i també de nom. A partir d’ara em podeu trobar al bloc “Barra Lliure“. Fins aviat!

Perspectives turístiques per al 2010: menys visitants estrangers, però més gastadors

Una de les claus de la recuperació econòmica a Espanya pot venir per l’evolució de l’activitat turística. El fet que a molts mercats europeus ja s’estigui recuperant l’economia, encara que sigui de manera molt feble, pot fer abrigar l’esperança d’una bona temporada turística que ajudi a compensar l’atonia de la demanda local. Com evolucionarà l’activitat turística enguany? L’Index UAB d’Activitat Turística 2010 ens dóna algunes pistes.

Per al conjunt d’Espanya es preveu que el nombre de turistes caigui un modest 0,2%. Aquest percentatge, però, serà més gran en el cas de Catalunya, on la caiguda pot arribar a situar-se en el 4%. Bona part d’aquests mals resultats és atribuïble a l’evolució dels mercats britànic, italià o alemany, els quals presentaran taxes de reducció superiors al 6% en el cas català.

A què es deu aquesta forta caiguda? Si mirem les perspectives d’estada mitjana, s’observa però que aquesta augmentarà lleugerament (un 2,1% a Catalunya). Aquesta tendència del creixement de les estades mitjanes ja va teni lloc l’any passat, justament quan es va iniciar la caiguda en el nombre de turistes. Una possible explicació d’aquestes xifres divergents pot ser que la molt negativa evolució del turisme de “city breaks” que tant es van popularitzar a mitjans de la dècada gràcies sobretot a les línies de baix cost. Passat l’efecte novetat i amb uns preus dels bitllets en ascens continu és previsible que aquest tipus de turisme estigui tornant a un cert punt d’equilibri.

Finalment cal revisar una tercera variable, que de fet és la més rellevant: la despesa. En termes de despesa diària per turista s’estima una caiguda lleugera (-1,4%), el que unit al creixement de l’estada fa que la despesa per turista augmenti un 0,7%. I, combinant-ho amb l’evolució del nombre de turistes, farà que la despesa total caigui un 3,4%, fins als 9.283 milions d’euros.

Males perspectives? No necessàriament. Fins ara només s’ha comentat l’evolució del turisme estranger. És previsible, però, que el turisme interior augmenti significativament a causa de la crisi. Malauradament les dades no permeten fer previsions acurades i comparables amb les presentades anteriorment, el que permetria obtenir una xifra d’evolució global. També, però, cal qüestionar-se si l’estratègia que es va seguir fa uns anys (basada en molts turistes i poca estada i despesa) ja ha arribat als seus límits i no caldria apostar per noves estratègies per captar i retenir turisme que permeti mantenir, i fins i tot augmentar la despesa turística.

De 300 milions a 900.000 euros d’indemnització

Una de les derivades de la recent decisió del Parlament de Catalunya d’abolir les curses de braus és la compensació a pagar als propietaris de la darrera plaça en actiu. Segons alguna estimació, vestida d’estudi, la compensació se situaria al voltant dels 300 milions d’euros, una quantitat força elevada.

En què es basa aquesta estimació? El que ha fet l’autor, el professor de la UB Vicente Royuela, ha estat calcular l’ingrés per temporada de la Monumental, que ha situat en prop de 4,4 milions d’euros, la qual ha computat basant-se en el nombre d’assistents a les curses del 2007 (111.060) multiplicat per un ingrés mitjà de 40 euros per assistent. Aquesta és la xifra que utilitza com a base per calcular el lucre cesant, és a dir, els ingressos que deixaria de percebre. Suposant un període de vida de 99 anys, aquest se situaria en 253 milions d’euros si es calcula una taxa de descompte real de l’1% (això és es té en compte el tipus d’interès i la taxa d’inflació). A aquesta pèrdua caldria afegir el dany emergent, que situa entre 50 i 150 milions d’euros. Sumant ambdues quantitats sorgeix la màgica xifra de 300 milions d’euros.

Però aquest càlcul és erroni.

1. El primer problema de quantificació el trobem en el lucre cessant, que s’ha calculat de manera barroera agafant els ingressos totals en comptes dels beneficis, que és el que pertocaria. L’autor es justifica considerant que altres actors es veuran perjudicats per la mesura per la via indirecta (al ser treballadors o proveïdors), i que per tant també cal tenir en compte aquestes pèrdues a l’hora de fer un còmput global. D’entrada aquest raonament ja planteja problemes, ja que, si ja és difícil molts cops justificar un lucre cessant directe, més ho és si estem parlant ja d’efectes indirectes. A més, fent el càlcul d’aquesta manera s’incorre en un error, que consisteix en considerar que la pèrdua dels proveïdors o treballadors és igual als seus ingressos, cosa que és falsa. Si es vol incorporar aquest lucre cessant indirecte cal fer dues coses (1) donar també la xifra del lucre cessant directe i (2) a l’hora de calcular el lucre cessant indirecte tenir en compte que cal computar els beneficis perduts i no pas els ingressos perduts.

2.- El segon problema sorgeix en la quantia que s’agafa, ja que aquesta prové d’una estimació molt aproximada i que només es basa en una dada real: el nombre d’assistents. Una consulta als comptes de l’empresa Toros y Espectáculos S.A. (l’empresa del Grup Balañá que realitzava l’explotació de la plaça) mostra uns ingressos d’explotació que en el període 2000-2006 es van situar al voltant del milió d’euros. Cal tenir en compte de què fins a la temporada 2007 aquesta empresa explotava directament l’empresa, pel que podem pensar que els ingressos de taquillatge eren del voltant del milió d’euros. Això dóna una xifra d’ingrés per assistent molt baixa (10 euros), però que potser té sentit: fins a la temporada 2007 bona part de l’assistència a la plaça estava formada per grups de turistes, el que podria justificar els baixos ingressos per assistent. Una altra dada interessant és el benefici, que se situava en aquell període en 90.000 euros per temporada. Probablement aquests baixos beneficis són els responsables de què Balañá decidís abandonar l’explotació directa i arrendés la plaça a una empresa externa a canvi d’un lloguer.

3.- Aquesta seria la màxima quantitat de lucre cessant per temporada. No obstant es pot pensar que, mancada de curses de braus, l’empresa decideixi donar-hi altres usos a la plaça, com per exemple aumentar-ne la utilització per altres espectacles, com poden ser concerts o funcions de circ. Per tant, el que caldria mirar seria el benefici diferencial resultant de passar de poder fer curses de braus a un escenari on no és possible. Molt probablement doncs la xifra es podria reduir sensiblement.

4.- De la mateixa manera, no queda clar el concepte de dany emergent. Aquest existiria si se li impedís desenvolupar qualsevol de les activitats que fins a llavors es desenvolupaven sense que hi hagués la possibilitat de realitzar-ne de noves, cosa que no és el cas. A més, es tornen a comptabilitzar partides que també s’inclouen en el càlcul de lucre cessant.

Per tant, una estimació molt aproximada de la indemnització a percebre per l’empresa Balañá seria com a màxim de 5,6 milions d’euros (aplicant una taxa de descompte de l’1%). Si incloem els elements indirectes, cosa que podem aproximar agafant el multiplicador de la TIOC-2005 per al sector d’activitat d’activitats recreatives, parlaríem d’una indemnització màxima de 7,4 milions, a percebre també per tercer actors.

Però la quantitat real és encara inferior. El càlcul s’ha fet agafant com a període de referència 99 anys, xifra que és totalment exagerada. Se suposa que tot empresari és capaç de reorientar els seus negocis en un termini raonable. Un període de 10 anys sembla més que raonable perquè es pugui reorientar el negoci de manera satisfactòria. Per tant, el màxim a percebre es reduiria fins als 860.000 euros (aplicant novament una taxa de descompte de l’1%).

Aquestes dades són molt aproximades i en cap cas pretenen ser cap estudi científic, però evidencien que el que s’ha venut com a estudi presenta alguns dubtes raonables que fan relativitzar les suposades indemnitzacions a abonar.

Els MBA i les dones directives

La setmana passada se celebrà a la Llotja de Mar una jornada que sota el nom “Captant el talent femení per a les organitzacions de futur” volia analitzar quins factors frenaven la presència de les dones en els quadres de comandament de les empreses. Durant la jornada s’aprofità per presentar oficialment l’estudi sobre la presència de les dones en programes MBA i les seves implicacions sobre la funció directiva. L’estudi parteix d’una premisa: les dones, tot i constituir el 60% de la població amb estudis superiors en els trams d’edat de 25 a 45 anys, encara són una minoria entre els participants dels programes MBA. Així, a la majoria d’escoles de negocis, el percentatge de dones que participen en els programes se situa entre el 25 i el 40%, una xifra que encara baixa més si ens referim als programes executius.

Quines causes podien explicar aquesta aparent paradoxa? Davant d’aquesta situació què cal fer? Aquestes foren les pregunta que es transmeté als ponents. Sobre les causes, es va evidenciar un ampli consens en què bona part del problema és de cicle vita. Les dones s’enfronten molts cops a tres decisions simultànies de gran importància. tenir fills, promocionar a l’empresa, i fer un programa MBA.

Menys unànime fou la resposta sobre quines solucions calia adoptar. Si bé algunes veus creien necessàries algunes mesures com habilitar guarderies a les escoles de negocis per facilitar la conciliació d’estudi i família, altres anaven més enllà i parlaven obertament de canvi de paradigma de les relacions professionals. Així, s’incidí molt en la millora de la gestió del temps, tant en la programació de reunions com en l’abandonament de la “cultura de la presencialitat” en favor de la “cultura dels resultats”.

Tot plegat un interessant debat que no ha fet més que començar i que no afecta únicament a les dones. Les organitzacions del segle XXI res tindran a veure amb les del segle XX, perquè els treballadors del segle XXI mostren ja més diversitat que mai.

Han perdut poder adquisitiu els funcionaris?

L’anunci de la retallada del sou dels funcionaris i treballadors públics de la setmana passada no ha deixat indiferent ningú. Aquesta mesura, necessària per intentar reduir de manera ràpida un dèficit públic que anava camí de tornar-se recorrent, comportarà que segons la categoria professional del treballador la seva nòmina es vegi reduïda entre un 3 i un 15%.

La reacció dels afectats, com era previsible, ha estat una barreja d’incredulitat i indignació.  Ningú imaginava que un treballador públic veiés reduït de cop  la seva capacitat adquisitiva. De fet, entre aquests treballadors circula la idea de què han perdut capacitat adquisitiva en els darrers anys.

Efectivament si mirem les dades els treballadors públics han perdut poder adquisitiu respecte de la inflació. Així, un article recentment publicat a Expansión mostrava com l’evolució dels salaris nominals ha estat inferior a la inflació, pel que en 25 anys s’ha perdut una bona part de la capacitat adquisitiva.

Però aquesta pèrdua de capacitat adquisitiva no queda tan clara si  tenim en compte dos fets:

1. Les taxes de variació anteriors es refereixen al salari base, però no als complements (generalment vinculats a l’antiguitat). A la pràctica, si es tenen en compte aquestes partides  pot passar perfectament que la variació dels salaris reals canviï de signe i passi a ser positiva en comptes de negativa.
2. Cal també tenir en compte l’evolució dels salaris al sector privat. Malauradament no existeixen sèries de dades que permetin fer la comparació entre treballadors dels dos sectors amb competències similars, però sí tenim dades a nivell agregat. El Banc d’Espanya va realitzar una anàlisi de l’evolució de salaris al sector públic i privat a diversos països desenvolupats durant la darrera dècada, i s’aprecia clarament que el cas espanyol és únic  en el fet de què l’evolució dels salaris públics ha estat molt més favorable que la dels salaris del sector privat, en relació al conjunt de països. Així, mentre els primers s’han incrementat en el seu conjunt un 15% en termes acumulats reals (descomptada la inflació), els salaris al sector privat han caigut un 10% de mitjana en termes acumulats reals.

Per tant, la tan esmentada afirmació de què els funcionaris han perdut poder adquisitiu és com a mínim discutible.

El anuncio del recorte del sueldo de los funcionarios y trabajadores públicos no ha dejado indiferente a nadie. Esta medida, necesaria para intentar reducir de manera rápida un déficit público que iba camino de volverse endémico, comportará que según la categoría profesional del trabajador su nómina se vea reducida entre un 3 y un 15%.

La reacción de los afectados ha sido como era previsible una mezcla de incredulidad e indignación. Nadie imaginaba que un trabajador público viera reducido de golpe su capacidad adquisitiva. De hecho, entre estos trabajadores circula la idea de que han perdido capacidad adquisitiva en los últimos años.

Efectivamente si miramos los datos los empleados públicos han perdido poder adquisitivo respecto de la inflación. Así, un artículo recientemente publicado en Expansión mostraba cómo la evolución de los salarios nominales ha sido inferior a la inflación, por lo que en 25 años se ha perdido una buena parte de la capacidad adquisitiva.

Pero esta pérdida de capacidad adquisitiva no queda tan clara si tenemos en cuenta dos hechos:

1. Las tasas de variación anteriores se refieren al salario base, pero no a los complementos (generalmente vinculados a la antigüedad). En la práctica, si se tienen en cuenta estas partidas puede pasar perfectamente que la variación de los salarios reales cambie de signo y pase a ser positiva en vez de negativa.
2. Hay también que tener en cuenta la evolución de los salarios en el sector privado.Desgraciadamente no existen series de datos que permitan hacer la comparación entre trabajadores de los dos sectores con competencias similares, pero sí tenemos datos a nivel agregado. El Banco de España realizó un análisis de la evolución de salarios en el sector público y privado en varios países desarrollados durante la última década, y se aprecia claramente que el caso español es único en el hecho de que la evolución de los salariospúblicos ha sido mucho más favorable que la de los salarios del sector privado, en relación al conjunto de países. Así, mientras los primeros se han incrementado en su conjunto un 15% en términos acumulados reales (descontada la inflación), los salarios en el sector privado han caído un 10% de media en términos acumulados reales.

Por lo tanto, la tan citada afirmación de que los funcionarios han perdido poder adquisitivo es como mínimo discutible.

El Fedea també detecta recuperació econòmica a Espanya

El Fedea, probablement una de les institucions més solvents d’Espanya pel que fa a la recerca en economia aplicada, publica des de fa uns mesos l’anomenat “Indice f”, el qual mesura l’evolució de l’economia espanyola a partir d’una sèrie d’indicadors. Segons les darreres dades,  corresponents al 5 de maig, es pot dir que ha passat el pitjor de la crisi econòmica que va arrencar l’any 2008.

Una de les bondats d’aquest indicador, que ajusta molt bé l’evolució del PIB, és que permet avançar uns resultats que, en el millor dels casos se serveixien de manera trimestral. Aquest fet és particularment interessant en un període com l’actual, en el que els canvis a l’economia han estat massa importants com per esperar uns mesos a tenir informació quantitativa. A més, l’índex, per la seva construcció, pot ser reconstruït des de principis dels vuitanta, el que permet visualitzar força bé l’evolució de l’economia espanyola de les darreres dècades… i l’excepcionalitat de la darrera crisi.

Caldrà veure però si els esdeveniments de les darreres setmanes i els efectes de les futures retallades pressupostàries i increments dels tipus impositius afectaran l’evolució de l’índex durant les properes setmanes.

Angus Maddison (1926-2010)

Ha mort Angus Maddison. Desconegut per a la majoria del public, Maddison ha estat una referència indiscutible en el camp de les estadístiques econòmiques. Gracies a la seva feina tenim una compilacio del PIB per a un bon nombre de paisos del mon que parteix de 1820. Aquesta disponibilitat de dades ha estat crítica per a la realització de nombrosos estudis d’història econòmica, així com de comparacions de creixement a llarg termini.

Maddison fins i tot va atrevir-se a fer estimacions del PIB de diferents països que comprenen els dos darrers milenis. Evidentment cal prendre aquestes estimacions amb molta precaució,  però serveixen per tenir una lleugera idea de la riquesa de les nacions al llarg dels temps. Així, per exemple, és interessant veure com Itàlia fou el país més “ric” fins al segle XVII, o com el PIB de la Xina era molt similar al dels països europeus ben bé fins al segle XVI.